El món i la bolla

Ma pàtria n'és camp florit
des del vall fins a la serra,
i la llengua de ma terra
tots els perfums n'ha collit.

Té Mallorca rics vergers
i montanyes empinades
i té viles escampades
per dins horts de tarongers.

I té corrents de diamants
que reguen flors oloroses
i té coves misterioses
i té clapers de gegants,

i com la perla més fina
com la joia més preuada
dins les montanyes guardada
té la llengua mallorquina.

Per dins valls de flors sembrats
les seves veus s'espargeixen
els ecos les repeteixen
les escampen els embats.

I, com a mare amb sa filla
són semblants en gentilesa,
de la llengua la bellesa
i l'hermosura de l'illa.

Una amb altra vida es donen
i amb la riquesa mesclada
una amb l'altra engalanada
per lo belles se confonen.

I creu l'ànima gosar
les aures del paradís
poguent dins tan bell país
llengua tan dolça escoltar.

Roqueta que els teus peus banyes
a dins les blavenques ones
i amb la boire amb que et corones
confons les teves montanyes;

per lo fina, ric tresor,
que em tens l'ànima corpresa
per cada ona que te besa
tens un batec del meu cor.

Qual més no podrà ningú
gosant els meus ulls te miren
els meus cants en tu s'inspiren
i tots plegats són per tu.

Sempre per tu, bons o mals,
que si pobres de valor,
seran per cert rics d'amor
tan molt com lo que tu vals.

I per tenir més delit,
per cantar amb més dolçura,
per dar a mon cor ventura

la llengua tendré vivent
que tu conèixer me feres;
no vull gales forasteres
per vestir mon pensament.

Que quan aquest, pobre en sí,
cap hermosura oferesca
mentres que amb ella es cobresca
hermós tornarà per mi.

Així, com parlant, parlant
més i més fort s'enamora
amb la gràcia encisadora
de la bella, el seu amant,

així jo et trob més primor
com més te parl, llengua meva,
i de la bellesa teva,
com més va, més m'enamor.

Amb quin encert sempre inspires
sentiments distints i estranys!
què ets de trista quan te planys!
què ets de dolça quan sospires!

Oh! qué be saps expresar
l'amor que l'ànima sent!
I amb a quin to tan valent
saps els teus drets defensar!

Per això és ditxa per a mi
dins Mallorca sempre viure
i en mallorquí sempre escriure
lo que pens en mallorquí!

que foren peces germanes
d'un que muda els seus vestits
els meus pensaments escrits
amb paraules castellanes.

I si un dia no pogués
parlar ma llengua estimada
i de Mallorca allunyada
la mala sort me tengués,

guardaria per tresor
d'aquesta terra la imatge
i amb ella son dolç llenguatge
estampat dins el meu cor.

I quan arribàs la fi
de la meva trista vida
la darrera despedida
la daria en mallorquí,

i volant l'esperit meu,
quan en el cel pujaria
per Mallorca passaria
a dir-li: Mallorca, adéu!